PARÍS

Darrera parada: PARÍS. Hem arribat a París amb un retard de 40 min. La companyia de trens Thalys et compensa amb 20%, 30%, 40%....de descompte am els bitllets que vulguis comprar durant 12 mesos. Quan arribes a l'estació et donen un full que l'has d'omplir i lliurar-lo a les oficines de la companyia. Per tant als estrangers eventuals que estem de pas no ens serveix de res.

Ens hem instal·lat a l'hotel Marceau Bastille. L'hem trobat amb una oferta molt bona de la web Booking. És un 4 estrelles molt ben ubicat (prop de Nôtre Dame, Les Halles , La Bastilla...) nou i el personal molt amable. Si s'ha de pagar el preu normal és massa car.

Ràpidament hem anat a fer el FREE TOUR de Montmartre.

Lloc de trobada: Cada dia a les 18h. davant del Starbucks del Moulin Rouge. Parada de metro: Blanche.

Montmartre vol dir muntanya dels màrtirs, ja que molts sants van patir martiris en aquest lloc. A l'entrada del Moulin Rouge es poden veure unes pintures de l'artista Toulouse Lautrec.

Aquest és el Café des 2 Moulins. 13 Rue Lepic 

Es va fer famós en 2001 en la pel·lícula de Jean-Pierre Jeunet:  Amélie , perquè va ser l'escenari en què el personatge principal treballa com a cambrera. El seu nom es refereix al Moulin Rouge i al Moulin de la Galette , ambdós propers.

Segons el nostre guia aquesta és la creperie més bona de París. Està davant d'una placeta del costat de la casa on va viure un temps Vincent Van Gogh

El tercer pis d'aquesta casa propietat de Theo (marxant d'art) , germà de Vincent Van Gogh, va ser el seu lloc de residència durant un temps. Aquí va conèixer els impressionistes que van fer que la seva obra canviés d'estil.

Actualment és propietat d'un col·leccionista, està tancada i no hi viu ningú.

54 Rue Lepic

Le Moulin de la Galette és un molí de vent situat al centre de Montmartre , on corona el turó més famós de París . Aquest molí no era l'únic de la seva espècie a la França del 1600; Montmartre era un municipi de vinyes, camps de blat i pastures que, posteriorment es va annexar com a barri a la capital. Amb el pas dels anys i de la revolucionària història francesa al Moulin de la Galette va sofrir importants canvis: el que al principi va ser per moldre el blat i fer la verema, posteriorment es va convertir en sala de ball. 

El lloc ha estat retratat per nombrosos artistes, com ara Pierre-Auguste Renoir , Henri de Toulouse-Lautrec , Vincent van Gogh , i Pablo Picasso .

Originalment el recinte comptava amb dos molins: el Blute-fi i el Radet, esmentats per primera vegada el 1622. Al segle XVII la família Debray compra el predi i viu de la farina que produeix el molí. Oferien, al seu torn, als vianants la coca (un pa de sègol) i un got de llet. Els parisencs el freqüentaven, especialment els diumenges, per gaudir del panorama i l'excel · lent pa que s'hi elaborava.

Explica la llegenda que en la revolució de 1814 , el germà petit de la descendència dels Debray, va acabar trossejat i clavat en una creu del molí després d'intentar defensar-se de l'atac dels russos. Els cosacs per honrar a aquest home que va ser tant valent, no van destruïr el molí.

Després de la Restauració, el seu fill, Nicolas-Charles Debray, converteix el molí en una sala de ball amb jardins.

Montmartre viu la seva època d'esplendor, en l'anomenada belle époque , la bohèmia s'assenta allà, al turó, i freqüenta els seus tallers, cafès i cabarets. Le Moulin de la Galette es converteix en sala de festes i perd un dels seus dos components: el Radet. Posteriormente el Moulin va ser destinat a diversos usos, es va transformar en sala de cinema i durant un temps va ser una Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa.

En l'actualitat es troba tancat al públic. Al seu costat hi ha una reproducció que és un restaurant.

Dalida, pseudònim artístic de Iolanda Cristina Gigliotti, va ser una cantant i actriu nascuda a Egipte, d'una família d'origen italià, nascuda el 17 de gener de 1933 a El Caire  i morta el 2 de maig de 1987 a París després d'una ingesta de barbitúrics. Va cantar essencialment en francès però també en italià, en àrab egipci, en anglès, en espanyol i en alemany. Ha venut uns 125 milions de discos. En 1981 va ser la primera dona que va guanyar un disc de diamant per la venta de discs.

Era una persona molt estimada a París i es deia que era l'amant de Miterrand.

Les institucions franceses van posar el seu nom a la plaça on està aquesta estàtua d'ella. Es diu que tocar-li els pits porta sort. Evidentment tots li vam tocar.

La Maison Rose. Lloc de trobada de molts artistes de l'època. Aquí hi vivia una de les models més sol·licitades de París per la seva bellesa, Suzanne Valadon. Deien que qui la pintava s'enamorava. Va quedar embarassada, però no sabia qui era el pare. Ella va decidir que el pare era un pintor espanyol anomenat Antoni Utrillo que va estar becat per la Diputació de Barcelona l'any 1882 per anar a treballar als tallers de Coutois i Louis Collin. Aquest fill va ser Maurice Utrillo, gran pintor francés que va immortalitzar en moltes de les seves obres aquesta casa.

El Lapin Agile és el cabaret més antic de París. El petit edifici situat al turó de Montmartre, al número 22, del carrer Saules, va ser salvat de la demolició per Arístide Bruant cap 1900.
Abans els "cabarets" eren bars nocturns per prendre copes. Més endavant les noies que els freqüentaven van començar a cantar i a fer números amb poca roba, i aquí sorgeix el concepte que tenim ara del que és un cabaret.

El cabaret Lapin Agile, va començar anomenant-se Cabaret dels Assassins, deu el seu nom a un joc de paraules entre Gill i lapin (en francès, conill). En 1875, el propietari va encarregar al caricaturista André Gill un emblema per al local. Gill va pintar en el mur exterior un conill en el moment d'escapar d'una cassola i el cabaret va començar a ser conegut amb el nom de lapin à Gill (el conill de Gill), que aviat es va transformar en lapin agile (el conill àgil).

Diuen que Gill estava esperant que li portessin per menjar un conill, i com que trigava molt va anar a la cuina a veure que passava i li va venir la inspiració per fer el cartell.

En la seva època de major esplendor, sota la direcció del músic, pintor, poeta i animador Frédéric Gérard (conegut com Père Frede i propietari del ruc Aliboron, que seria famós amb el nom de Joachim-Raphaël Boronali , de la cabra Blanchette, d'un corb, del mico Théodule, d'un gos i de ratolins blancs), el cabaret era freqüentat per personalitats com Apollinaire , Francis Carco , Roland Dorgelés , Charles Dullin ,Maurice Utrillo , Max Jacob , Modigliani i Picasso .

Picasso va regalar molts quadres al Père Frede. Amb aquest legat la seva família va fer fortuna. En l'actualitat està tancat.

Aquesta vinya és la única que existeix a la ciutat de París, La vinya de Montmartre es troba a la part nord del Pujol. Antany era un descampat i per salvar de la urbanització va ser primer transformat en jardí públic. La vinya va ser creada el 1930 per perpetuar el record de l'antiga producció de vi i evitar l'expansió immobiliaria. Ara compte 1750 m2 i malgrat un assolellament fluix, dóna cada any 700 ampolles de vi. La primera setmana d'octubre es fa una gran festa i es subasten les ampolles. Els cèntims recaptats s'utilitzen per a millores del barri.

El Sagrat Cor és lúnica esglèsia que ha estat pagada per l'Ajuntament de París. Està feta d'un material que s'autoneteja amb la pluja. Per això sempre la veiem tant blanca. 

Aquest és el primer Bistro que va existir a París. La Mère Catherine. Està darrera el Sagrat Cor, a la plaça du Tertre, on es posen els artistes a pintar. Diuen que quan van entrar els russos a París, necessitaven menjar ràpid i quan anaven a un restaurant deient: una paraula amb el seu idioma que sonava així: bistro!, bistro!! que vol dir, depressa, depressa!!

Aleshores els restaurants de París a la seva entrada per tenir més clients possaven: BISTRO

El Bateau-Lavoir és sobretot conegut per haver estat, a principis del segle XX, lloc de residència i de reunió de nombrosos pintors i escriptors. En 1970 va patir greus danys a conseqüència d'un incendi (en l'actualitat només queda la façana de l'edifici original) i va ser reconstruït per emprar-lo com allotjament d'artistes estrangers. Conegut al principi com La casa del trampero, va ser rebatejat per Pablo Picasso i els seus companys en 1904 com Bateau-Lavoir (vaixell-safareig) perquè la seva estructura de fusta recordava als vaixells amarrats a les ribes del Sena i utilitzats com safareigs.

Està situat al número 13 del carrer Ravignan (antic carrer Émile Goudeau) i el primer artista a instal · lar en ell, en 1982 , va ser Maxime Maufra . El lloc es va convertir ràpidament en un lloc de trobada d'artistes, entre els quals destacava la presència de Paul Gauguin . Entre 1900 i 1904 va ser ocupat per dos grups d'artistes, el dels italians , agrupats al voltant de Ardengo Soffici , i el dels espanyols, encapçalats per Paco Durrio . Picasso va arribar el 1904, al final del seu període blau, per començar el seu període rosa (hi va viure fins 1909 i conservaria un taller fins 1912). En aquesta època, els habitants eren Kees Van Dongen , Juan Gris , Constantin Brancusi , Modigliani , Pierre Mac Orlan , Max Jacob ... En 1907 s'exposa allí per primera vegada el quadre de Picasso Les senyoretes d'Avinyó. El va pintar en aquest lloc i va ser el preludi del cubisme. En 1908 es va celebrar un banquet memorable en honor del duaner Rousseau 

Entre les moltes persones que solien freqüentar el lloc estaven Henri Matisse , Georges Braque , Fernand Léger , André Derain , Raoul Dufy , Maurice Utrillo , Jean Metzinger , Louis Marcoussis ,Guillaume Apollinaire , Alfred Jarry , Jean Cocteau , Raymond Radiguet , Gertrude Stein , Charles Dullin , Harry Baur , Ambroise Vollard , etc. 

Al dia següent hem anat a passejar pels carrers de París i ens hem trobat al costat del Sena amb "La Platja de París", són uns sorrals amb parasols i alguna font....qui no es conforma és perquè no vol....

I hem dinat amb la nostra amiga Yogane, una gran maga francesa.

I fins aquí el viatge d'aquest estiu 2012 !!!. 

Però ja s'està cuinant el del proper any !!!!